Construir en comú o almenys fer d' "E Street Band"

En les darreres setmanes he participat en els tallers territorials d’Un País en Comú, he fet quasi una trentena d’aportacions al document fundacional, i fa una estona he votat a les persones que crec poden fer una millor tasca en la direcció transitòria d’aquest projecte polític que dissabte 8 d’abril veurà la llum. Algunes persones destacades d’ICV i d’En Comú Podem han escrit aquest dies que estem apunt de llençar-nos a l’aigua d’un nou procés engrescador. 

Un servidor, com a membre de la direcció nacional d’ICV que encara sóc, comparteixo aquesta idea, però abans de llençar-nos definitivament a l’aigua crec oportú plantejar una reflexió més de conjunt sobre com s’està fent política ara. Reflexió que potser ajuda, que potser dóna claus, o no, per entendre els dilemes i preocupacions que tenim més d’un/a o dos sobre el futur de l’esquerra al nostre país en general i d’ICV en particular.
Com vaig dir en el darrer Consell Nacional d’ICV, fa anys que hem acceptat que la política, especialment la “nova política”, cada cop s’assembli més al món del Rock. Un món amb un Star System divers però limitat. Amb estrelles, superestrelles, estrelletes locals, alguna estrella veterana fent de telonera o fent revivals i fins i tot alguna estrella del karaoke. Poc més. Poques estrelles fan concerts de més de tres hores sòlids i contundents. Poques estrelles són les Bruce Springsteen de la política. La majoria de les “estrelles” d’aquesta nova política fan petites peces, petits concerts (preguntes als parlaments, tuits, rodes de premsa, algun articlet filtrat a la premsa) i poc més.
Ep, no tirem pilotes fora, nosaltres, ICV, hem participat com els primers i les primeres en generar aquest “StarSystem”, dins i fora del partit. Per tant, ara no ens queixem d’algunes actituds o maneres de fer. Tampoc ens queixem de determinats nivells d’implicació física en la política.
De manera conscient, o inconscient, aquesta "nova política" veu la militància i la participació de les bases dels projectes polítics que lideren com el públic dels seus concerts. Són els qui els aplaudeixen, els posen “m’agrada” o els comparteixen els vídeos a facebook, twitter o youtube, o, pitjor, són poc més que “atrezzo” dels actes. Allò del debat col.lectiu, de l’elaboració compartida d’un projecte que genera idees i propostes que després els portaveus i responsables han de defensar als mitjans, a les institucions o a on calgui, ha desaparegut. Ja ho vaig dir quan em vaig acomiadar com a coordinador comarcal; no hem d’oblidar perquè estem on estem i a qui representem. No oblidem per a qui fem política, qui vota les polítiques que volem fer, i qui són les companyes i companys amb qui fem la política.
Malauradament, una part important del procés d’Un país en Comú s’està donant en les claus d’aquest “Star System”,
on hi ha uns que llueixen i uns altres que aplaudeixen. La valoració i el reconeixement a la feina del dia a dia, de proximitat, de construir des del rigor, queda tapada per la imprescindible necessitats de “comunicar” de tenir un bon titular a la premsa. Som presoneres d’això, essent conscients que no només fem política des de la premsa, també la fem des de les xarxes socials. Amb tot el "carinyo", la gran evidencia d’això és el que li passa a PODEM en general que viu en una constant necessitat d’exposició pública perquè no té teixits els seus espais de debat interns. La militància no es coneix, tenen uns referents o “pseudolíders” que comuniquen i els altres aplaudeixen o fan clic des dels seu ordinador. Tenen pendent passar dels “inscrits” als “militants”. No hi ha encara un procés intern de construcció de res. Els líders ja no es “pategen” el territori o sorgeixen des de l’autoritat construïda col·lectivament. Només són importants si apareixen a les xarxes i als grans actes, als concerts de rock. I a Catalunya què? El mateix. I a ICV què? El mateix. Ens hem equivocat, i molt, els darrers anys.
Aquest nou subjecte que neix ha de tenir capacitat per capgirar això. Ha de ser capaç d’engrescar a més gent perquè ha de ser vist com un espai capaç de construir col·lectivament. Per això hem de reivindicar una direcció amb capacitat de treball rigorós, col.lectiu i efectiu. Prou d’estrelletes. Prou de lògiques de salvar els mobles. Cal implicació de tothom per construir alguna cosa més en comú que una plataforma de lluïment o una sopa de sigles. Més respecte i reconeixement a tothom i a les seves capacitats d’aportació. Crec que ICV hem de reivindicar-nos com el que avui som, una organització amb gent amb capacitat d’aportació i treball. No es tracta de promocionar les “nostres estrelles” es tracta de posar en valor el que sabem fer. Per exemple; el treball territorial i el sectorial. ICV potser ja no tenim cap Bruce Springsteen per omplir els estadis, però no baixarem de l’escenari, perquè volem seguir tocant música. Volem seguir fent política? Jo crec que si. Per tant, ni ens anem al camerino a preparar el càtering ni baixem a primera fila a fer de “grupis” desbocats de les noves estrelles. Volem tocar als concerts.
Bruce Springsteen and The E Street Band
Fins i tot Bruce Springsteen reconeix que els seus discos i els seus concerts sonen millor amb la E-Street Band (la seva banda) acompanyant-lo. Perquè som conscients que són els temps que ens toca viure i perquè si volem fer política estem en aquest marc. Però no ens resignem a poder fer les coses ben fetes, nassos. Això és el que crec que les persones d’ICV que estiguin a la direcció del nou subjecte polític, si n’hi han, han de defensar. Han de poder fer que les polítiques que fa 30 anys que defensem siguin almenys part de la música que soni als concerts, part de la nova “E Street Band” d'aquest nou subjecte. Un subjecte que hauria de ser més un procés de construcció política i menys una gira de rock.

Comentaris