Fa més fred sense calçotets
“Arnau, ya sé que yo necesito aspirar a más, que necesito un trabajo en el que gane más, que con lo que me da la PIRMI no cubro los gastos mínimos de mi casa, que ando debiendo a medio barrio, pero al menos con esas 50.000 me cubro las vergüenzas, tengo para comer y para comprarme calzoncillos... Arnau, hace más frío sin calzoncillos!” No sé si va anar exactament així, però no devia anar massa diferent la conversa que ja fa alguns anys (més de 5 i menys de10) teníem un ciutadà i jo al despatx dels Serveis Socials de barri per avaluar la seva participació al PIRMI en una situació familiar i laboral molt fotuda. Segons la “doctrina oficial” el Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) neix a principis de la dècada dels noranta amb un doble objectiu: d’una banda, facilitar ingressos a les llars catalanes que no tenen prou recursos i, de l’altra, promoure la seva inserció sociolaboral mitjançant l’aplicació de diversos tipus de mesures orientades a pal•liar les